Qui ets per Nadal?
El Nadal és una espurna que tenim dins, el Nadal és perquè som. Torna a connectar amb aquesta part teva, il·lusió, somnis. Sigues màgia. Què és per tu el Nadal?
Tanca els ulls i connecta per un moment amb la meva veu.
Portes roba blanca i camines cap al menjador. Allà on tens l’arbre hi ha una carta. L’agafes i veus que està en blanc. Et gires i un guirigall ocupa l’escena. D’on surt tota aquesta gent?
Algú corre i corre amb una gran olla dient: Faig tard, faig tard.
On hi ha la taula, quatre veus rondinen alhora. Cullera, quin xivarri.
«On és la pilota? Si ho sé no hi vinc pas. Què és això? Ara hem de canviar per què està de moda? Agafa pa i call va. On s’és vist fer això per Nadal….».
Les diferents escenes apareixen i s’evaporen dins una bola de vidre, i com una bombolla de sabó comença a pujar cap amunt, com si tingués un fil que l’arrossega.
Poden canviar les escenes? Camines pel passadís i una nova situació es presenta.
Sense que es verbalitzi cap paraula sents que t’incomoda, t’emportes la mà al pit i una pressió comprimeix la teva postura. Encorbada, ajupida. Fa mal i et poses trist, enfadat. Sense saber ben bé com treure aquell neguit que t’ha impregnat el cos.
«Marxar. Vull marxar», paraules que venen i generen un impuls de fugida.
Comences a corre. El passadís es fa llarg, sembla com si algú estigués posant les rajoles que sobren del metro.
Pares tot ofuscat. «Què dimonis…», al teu voltant ha desaparegut tot.
Buidor. Foscor. Cap llum es veu ni en plena nit de Cap d’Any. Hi ha silenci i només pots escoltar els batecs del teu cor. Portes les mans al teu cos per sentir refugi, companyia.
«On a anat a parar tot?»
«Es curiós com trobem a faltar allò que volíem espantar», ressona una veu dins teu.
«Qui ets?», silenci. Gires sobre tu com una baldufa, espantat, amb neguit i alhora esperant que hi hagi alguna cosa en aquell no res.
«Qui vols ser?», respon la veu.
Desconcertat amb els braços creuats, dius:
«Què se suposa que he de ser? Només puc ser jo».
Un riure gelat s’escolta en aquella negror. La veu et cala i et remou.
«Saps què és ser?».
Abans de respondre frenes l’impuls del moment. Què és ser? Qui soc?
En un petit interval de temps apareixen records emmagatzemats. Vivències on hi ha vides gravades en petites gotes d’aigua que cauen recorren l’escena com si fos un parabrises.
Guardiana de la vida, qui porta la memòria de tot allò que recorre el nostre pas. Com un petit riu que sap per on va baixar abans d’entrar al mar.
«Soc qui soc», dius finalment tot convençut.
La imatge d’un somriure apareix a la teva ment. I amb ella un calfred de pensar en allò que sorgeix del no res.
Et pots perdre per trobar, sense oblidar
l’essència que en tu està
i sempre hi serà.
Torna al teu lloc.
Deixa que els símbols
t’ajudin a cada moment.
Al tancar els ulls per parpellejar et trobes que estàs assentat a la taula, rodejat d’aquells qui discutien sobre pilotes i canapès.
Què era tot allò?
Amb una sensació d’haver aterrat en algun lloc, observes que hi ha alguna cosa diferent.
Cada plat ha canviat. Cada got té un líquid amb un color per cadascú.
Hi ha rialles i carícies.
Sents una energia de pau i serenitat.
Desconcertat t’excuses i t’aixeques per anar a la teva habitació.
Allà hi ha una espelma encesa.
T’hi quedes embadalida, mirant com balla la petita flama mentre s’eleva per sobre de la metxa. En un estat de trans escoltes una veu coneguda que et crida.
«Nena, què hi fas aquí?».
«No et sabria dir», confesses amb una ment absorta i tornes al teu món.
La mà tremolosa et pica amb tendresa el front.
«On ets?».
Escoltes les seves paraules en silenci.
Llavors pica al pit.
«Aquí sempre. Deixa els ocells del cap, cadascú al seu lloc».
Sense entendre a què ve tot aquell entramat d’endevinalles dius:
«Com ha canviat tot».
Amb un tendre somriure mentre diu:
«Clar, com no ho havia de fer».
«No entenc res».
«Millor».
Enfadat, t’aixeques.
«Curiosa la ment quan juga amb les paraules», digué abans que et doni temps a sortir per la porta.
«Com?».
«Què ha canviat? El lloc o tu?».
Llavors passa pel teu costat per marxar, deixant a les teves mans una capça de llumins.
L’agafes i recordes les paraules que vas pronuncià mentre posaves la decoració de Nadal.
«El meu Nadal, com seria?».
Dit això, agafes un llumí, i mentre fas el gest per encendre’l obres els llavis per verbalitzar les següents paraules…